sábado, 11 de diciembre de 2010

Sense títol

La poesia em sembla avui

y ahir,

penso que sempre,

una ridiculesa humana.

No vull dir pas,

que deu no ho vulga,

que expressarse sigui un delit,

un delit de grandesa,

tan sols que això,

d'això que en diuen poesia,

no és més que un entremat

de paraules inconexe,

un senssabor que algun dia

arrenca una llàgrima

a un ingenu poeta,

un senssabor que avui a mí,

de l'ànima que em quedava,

me n'ha tret l'última suspirada.

No em queda res,

ni l'insustancial buit que abans tenía.

Jo ho he probat,

ho he probat tot,

la poesía i els petons;

i l'amor no ha fet més que treure'm la poesía.

Què em queda més que un buit que ja no sento?


Mei Manzanero


4 comentarios :

  1. A vegades em de trobar la felicitat en aquelles coses que tenim més a la vora i lluitar i esforçar-nos per les coses que podem apropar a nosaltres.

    A vegades la poesia serveix com a catarsis.

    ResponderEliminar
  2. De vegades em passa que em trobe amb texts així, que reflexen i expressen el que jo sent i no puc expressar.

    ResponderEliminar
  3. La poesia és aquella espiral de l'ànima que tot ho remena.

    ResponderEliminar
  4. Me encantan las cuatro últimas líneas :P

    ResponderEliminar

Otros adomiciliados han visitado esta semana...